Obrim aquest espai a una crítica que ens ha remitit a +Vinaròs "La Granoteta Música" dabaix el títol de La crítica del llicenciat. Es llarg de llegir, així que si us ingressa, podeu seguir després del salt. Molt recomanable.

Amb un dia assolellat, de cel blau i acompanyament musical de la natura, una vegada més, un dels concursos mes rellevants del panorama cambrístic actual, a obert les seves portes al nivell, la qualitat i l'expressivitat de la música. Un total de nou agrupacions, son les que arribades d'arreu d'Espanya, han conformat un programa variat d'estils, compositors i sonoritats característiques per a aquesta nova edició.

Un jurat qualificat, amb noms de la mida de Jordi Mora i Carles Coll i Costa, així com Jordi Gallén, Santiago Casero i l'auòcton José Ramón Renovell ha sigut els encarregats de valorar cadascuna de les agrupacions que han passat per l'escenari. “Ha sigut complicat. Hi ha molt de nivell” – declarava un dels membres avaluadors.

Dissabte 6 de Novembre, sobre les 18:07h,  el “Trio Melómano” provinent de Palma de Mallorca, era l'encarregat d'estrenar la sessió eliminatòria. De musicalitat escassa, justa afinació i poca compenetració; aquesta agrupació de Violoncel, flauta i piano presenta un trio del txec nacionalitzat nord-americà Bohuslav Martinú. Compositor de música complexa, d'interpretació acurada i fraseig dificultós. Cal considerar que l'elecció de la peça resultava atractiva, però la repercussió d'aquesta junt amb la interpretació, resultà nul·la sobre el jurat i el públic, doncs al veredicte final de la tarde, seran lamentablement eliminades.

Acte seguit es presenta el “Duo Jaca-Reynoso”. Dos joves motivats de l'instrument, amb caràcter (per separat), en el que es diferenciava clarament un solista i un acompanyant. Piano i Violoncel, i primer i segon moviment de la sonata de Schostakovich per a aquesta formació. Gran i meticulosa obra, per a tant pocs recursos musicals. En aquest cas, al contrari que el trio esmenat anteriorment, que han desperdiciat l'oportunitat de passar a la final, oferint un Beethoven monòton, buit de fraseig i de caràcter poc definit.

Després d'enraonar una mica, he decidit passar per alt l'actuació del “Duo Milanove”. Doncs segons fonts, han faltat a una de les condicions de participació del concurs, “interpretar obres originals per a música de cambra” Tot aquell xicotet melòman sap que la famosa “Scherezade” del mestre Korsakov, es una obra simfònica i no cambrística, per molt que es toqués a quatre mans.  Evidentment, degut a això van ser eliminats en la primera fase.

Cal desplaçar-se a terres catalanes per poder delectar-mos amb una dolçor i elegància musical com feia temps que no es sentien. Concretament a la ciutat de Vic pertanyen els dos membres del “Duo Rennweg”, violí i piano. Amb un fraseig delicat era possible comprendre la música. Pot ser en ocasions algo falt de potència i dramatisme, com en el cas de Schumann, però tot era compensat amb un acompanyament quasi impecable (doncs si em permeten, el piano no ha acompanyat a cap dels participants), així que ja te merit, ja. De caràcter clàssic, amb un efecte flautat que generava puresa musical, al Mozart, i de finals rotunds, amb Brahms. Van ser els primers degudament valorats per formar part de la secció de finalistes i com no també premiats. Tercer premi.

De nord a sud. El “Quartet de flautes Musor” prové d'Alacant i tant llarg viatge va obtindre la seua recompensa, doncs es van emportar el segon premi. L'agrupació, formada per quatre harmonioses flautistes, va mostrar un pols musical excepcional. D'afinació organística, caràcter adaptable i agilitat tècnica, van afrontar el repte d'obrir l'eliminatòria amb un quartet del clàssic compositor d'òpera i curiosament flauta, Kuhlau, deixant Lemeland (compositor del s.XX) amb sons i frasejos més complicats d'entendre per a la final.

“Quartet Tetrauk” Curiós nom, pot ser els farà falta un mirall. Madrid es representa a Vinaròs com cal amb aquesta agrupació de corda. Delectant-mos a l'eliminatòria amb el famós quartet Op.11 de Barber (el del adagio, si), decideixen lluir d'afinació quasi impol·luta i una homogeneïtat i compenetració dignes d'altres professionals. Poc a dir. Destacar el bon l'equilibri sonor i el fraseig en aquesta peça. Ja en la final, evidentment, Haydn fou el protagonista, doncs el quartet nº2 del Op.76, dona molt de joc per intentar treballar amb “Sturm und Drang”. En ocasions molt aconseguit i d'altres, com en l'últim moviment, si no es té una comprensió i control total, precipitat i suïcida. Aquesta va ser la pedreta amb la que van haver d'entrebancar-se. Pot ser es mereixien més, però van tenir que conformar-se en la menció d'honor.

Trompa, Oboè, flauta, Fagot i clarinet amb sabor cítric. Però recol·lectat ans de temporada, un tant massa acid, musicalment parlant. El “Quintet Più Forte” de València va encertar obrint l'eliminatòria amb les 6 Bagattelles de Ligetti. De complexa interpretació, amb la que no van saber sortir-se'n i en ocasions dubtosa afinació. Generalment, tot a lloc, sense massa per a omplir amb crítiques. Una interpretació correcta i prou amb la que van resultar finalistes, però no premiats.

Vic, que no Bic i tornem cap al nord, on la joventut es reuneix per a fer música i donar color. Colors amb els que pinten les seues interpretacions generant atmosferes càlides, majestuoses i amb solemnitat al Beethoven, i fredes, tenebroses i íntimes per a Janacek. En ocasions eren perceptibles els caràcters del professorat, però predominava amb molta evidencia lo personal, la sincronització de sentiments i les ganes de transmetre. Una actuació original en la que el públic sembla que es posà d'acord en embrutar amb tos i carraspeig tots a l'hora, que curiós. Tot i així, els joves músics van mostrar templança i concentració, la qual va ser recompensada amb el primer premi del concurs.

Novament joves i novament de València. El “Trio de Cordes de València” tingué la gosadia (en el bon sentit, que no imprudència) d'arrencar amb valor. Una peça del període clàssic, concretament el Divertimento en Mi bemoll major de Mozart va ser la que sentirem en la fase eliminatòria. Es deixà entreveure la inseguretat i falta de color. Els baixos poc definits en els passatges més àgils, però el conjunt fou quasi fidel al que es coneix com a interpretació històrica. Elegants, de caràcter interpretatiu igualat entre els membres, i el que resulta més difícil en formacions d'aquest tipus, en ocasions van omplir la sala (que ja resulta prou difícil amb la volta de sobre l'escenari).

Ni més ni menys, un concurs a l'altura dels principals renoms del país. Un cap de setmana en el que la música ha brollat a tort i a dret, deixant constància de que la música clàssica existeix i evoluciona, convertint-se en un legat que ara per ara només nosaltres i les generacions vinents de músics som els encarregats de mantindre.

“La Granoteta Música”